Educar en la desobediència

Desobeir coherentment, justificadament, permanentment, és un exercici extraordinari d’aprenentatge per a la vida

Una de les paraules que genera més controvèrsia actualment a diferents nivells socials, polítics, educatius, és la “obediència”. De fet, aquest concepte s’aplica a tot arreu, i qui es desvia de la obediència exigida és fàcilment estigmatizat com a heretge, díscol, indisciplinat, il·legal i, finalment, desertor o traïdor. 

Etimològicament el terme prové del llatí, i la seva arrel és “oboedescere”, és a dir: “saber escoltar amb respecte allò que es rep com a mandat o ordre”. Evidentment, la segona part de la definició etimològica parla de mandat, que respon a una ordre; però la primera part de la frase utilitza tres conceptes molt profunds que compensen la segona part ja citada: “saber, escoltar, respecte”.

Lògicament, les societats s’han hagut de dotar d’unes normes consensuades democràticament per tal de poder conviure pacíficament, on els drets col·lectius i individuals siguin protegits i valorats. El respecte (més que la obediència) a aquestes lleis és una de les bases de la pau social, però no sempre hi ha aquest benestar compartit. Aleshores és on la desobediència té un paper rellevant. La “desobediència civil” consisteix a no col·laborar amb aquelles lleis que traeixen els valors de justícia i drets per a tots; és a dir, es tracta de combatre lleis injustes.

De fet, la  història de la humanitat ha avançat sempre gràcies a la revolució o la desobediència, i sovint ha estat en aliança amb mètodes violents, que en sí mateixos generen noves injustícies. Però quan les revolucions han estat pacífiques o la desobediència ha estat noviolenta, els resultats són extraordinaris. És més: són molts els exemples històrics de tragèdies extremes, que s’han produït gràcies a la obediència de milers o milions de persones, que van tolerar la injustícia, que van abstenir-se de reaccionar davant el genocidi o bé que fins i tot van col·laborar en tantes guerres. Desobeïr aquestes barbaritats hauria minimitzat el drama de tantes víctimes, tant de temps.

Però la desobediència civil s’ha d’aprendre i, en canvi, vivim en un entorn on, des de fa segles, s’educa prioritàriament en la obediència. Els infants han d’obeir als pares perquè ho diuen ells; els nens i nenes han d’obeir al mestre perquè ho és. En cas de dubte s’ha d’obeir sempre a un adult.

Quan aquestes màximes es comprova que són excessives, per exemple, davant d’abusos de qualsevol mena, aleshores els pares o educadors ens adonem que hem de prevenir els infants i els diem: “no parlis amb desconeguts”, “no facis cas a qui no coneixes de res”, “si tothom es llença per la finestra, tu també ho faràs?”….

Per tant cal aprendre a educar en la desobediència fent un esforç de coherència, claredat i paciència, encara que a vegades això ens compliqui la tasca educativa. Pares o educadors hauríem de veure en positiu que els fills o alumnes de tant en tant diguin no, es neguin a fer quelcom que és normatiu o se li ordena, si no ho troba just. Com farem per aturar el bullying si no ensenyem als adolescents a desobeir el que els líders negatius els imposen? Com farem per construir personalitats autònomes, empàtiques, íntegres, si no els ajudem a crear un criteri propi i no a obeir el de l’adult perquè sí?

Obeir sovint és prohibir pensar; desobeir pot ser perfectament haver de pensar el doble. Desobeir coherentment, justificadament, permanentment, és un exercici extraordinari d’aprenentatge per a la vida, que els joves no trobaran en cap llibre. Desobeir és l’oportunitat d’obeir bé, un motor de progrés social, un inici de canvis polítics, un procés de maduració democràtica i un camí de major compromís ciutadà. En definitiva, cal aprendre i educar en la desobediència civil per obrir les mentalitats més tancades, a còpia de remoure les conviccions del passat per a actualitzar-les i dignificar-les.

Xavier Garí de Barbarà

Xavier Garí de Barbarà

Xavier Garí de Barbarà és doctor en Història Contemporània, educador de Secundària i professor d'universitat. Especialista en Cultura de Pau, Història de la Pau i Gestió de Conflictes