Fotografia: Adriana Cabeceran
La Clara Fons Duocastella és directora de Lalè, entitat dedicada a acompanyar centres educatius en l’àmbit de la diversitat religiosa (i, per tant, cultural). Llicenciada en sociologia, ha estat directora de la revista Dialogal, cap de programes de l’Associació UNESCO per al Diàleg Interreligiós i Interconviccional i investigadora del Centre d’Investigacions en Sociologia de la Religió (UAB). És autora de múltiples llibres i material pedagògic.
La darrera publicació, amb Joan Estruch, Elisenda Sevilla i l’il·lustrador Xavi Reñé: El sentit de tot plegat. Un llibre sobre les religions.
Podeu seguir-la a Instagram: @lale.educacio
Segons la teva experiència, quins creus que són els principals reptes que tenim als centres educatius de Catalunya pel que fa a la diversitat de creences religioses de l’alumnat?
El fenomen migratori ha visibilitzat i transformat la realitat religiosa a Catalunya i, per tant, també l’escola. Fins ara, no hi havia hagut mai tanta diversitat en un espai geogràfic tan petit. Això d’entrada.
En aquest context, en primer lloc, em sembla que hi ha un desconeixement important de la diversitat cultural i religiosa que hi ha a les aules catalanes. Moltes vegades no es té en compte, s’ignora i ens basem en estereotips i prejudicis.
En segon lloc, tinc la sensació que ens falta vocabulari compartit. Passar del “monopoli” religiós catòlic a la visibilització de la diversitat (que ja existia, però era menys visible i menys plural que ara), sense haver parlat durant molts anys de religió —més enllà de l’Església catòlica com a institució— ha fet que, avui, no tinguem conceptes ni llenguatge comú que ens permeti comunicar-nos en aquest àmbit.
Què vols dir?
Tot i utilitzar les mateixes paraules, els marcs mentals són diferents i, per tant, entenem coses diferents. La mateixa paraula “religió”, per exemple, té connotacions molt diferents en funció de qui la digui o l’escolti: per alguns no existeix, per d’altres ho és tot, per uns és una forma de control i opressió, per d’altres és un alliberament, per uns és una cosa caduca, que fa nosa i que s’acaba, per d’altres és l’únic que dona sentit, etc.
Ens has dit dos reptes principals. N’hi ha més?
N’hi ha molts més, però només en diré un parell més.
Crec que hi ha un tema relacionat amb l’experiència pròpia, de cadascú. La rapidesa amb què vivim aquí a Catalunya, en un context de capitalisme basat en el mercat i en el consum, propicia que no hi hagi gaire temps dedicat a la contemplació, a la vida lenta i, per tant, al meravellament per la vida i a l’experiència religiosa. Moltes vegades acabem consumint emocions, experiències i, també, productes suposadament espirituals (religiosos o no) i això no permet que nosaltres, com a docents, puguem viure l’experiència espiritual. Si nosaltres no hem tingut la vivència o no hem pogut identificar-la com a tal, és més difícil que puguem acompanyar l’alumnat en aquest aspecte, d’una manera real i crítica.
Finalment, em sembla que ens falta direcció. Moltes direccions de centre tenen la sensació que estan desemparades a l’hora de prendre decisions en relació amb la gestió de la diversitat religiosa del seu centre, que és un “campi qui pugui”. Quan faig reunions d’assessorament als claustres, on solen haver-hi opinions molt diverses, sempre s’expressa el neguit o la perplexitat de no saber: de no saber on agafar-se, de no saber si intervenir o no en situacions determinades, de no saber fins a quin punt allò que està passant té un rerefons religiós o no… Penso que si es donessin algunes directrius clares els centres se sentirien més acompanyats i s’evitarien molts conflictes i malestar.
De què es queixen els claustres?
Més que queixar-se és una sensació de desorientació i de necessitat de tenir algunes directrius bàsiques compartides. Per exemple: Es pot portar el vel a l’aula sí o no? La resposta és tan fàcil com conèixer la normativa, però si no se sap que existeix una normativa, això provoca que molts centres s’embranquin en conflictes o en debats estèrils. O: Què faig quan un alumne es queixa, per motius religiosos, del contingut que estem donant a les aules sobre coeducació? O el que no vol escoltar una teoria científica perquè diu que va en contra de la seva religió? O la família agnòstica que diu que no s’ha de celebrar Nadal a l’escola?
Tot això són reflexions que cal fer i n’hi ha que són molt fàcils de resoldre (n’hi ha d’altres que no). Només cal tenir una mica d’informació. Als docents se’ls ha de donar, aquesta informació, se’ls ha de posar fàcil: tenen prou maldecaps, urgències i exigències per a deixar-ho estar “per si tenen temps”. No el tindran, el temps, i això és una tasca primordial. Ens hi va la cohesió d’aquest país.
Com creus que afecta la diversitat religiosa a la cohesió social dins d’un centre educatiu?
La religió forma part de la identitat de molts alumnes i de les seves famílies. Si l’ignorem o la menyspreem, d’alguna manera els estem invalidant a ells (a banda que ens estem saltant els drets humans i uns quants drets més). Els estem dient que, allò que són, a l’escola, no ho volem. És difícil créixer sa quan contínuament sents qüestionada o atacada la teva identitat i, a més, no t’ofereixen alternatives. A vegades això genera que tant alumnes com docents s’agafin a ferros calents, a coses molt bàsiques, molt poc fonamentades. A idees o pràctiques buides que tenen poc a veure amb la religió, però que, en un context de desconeixement, ja va bé atribuir-ho a la religió. I, a poc a poc, ens anem polaritzant, ens anem radicalitzant tots plegats. Per això és tan important estar informats a les escoles i poder compartir i posar paraules a tot el que anem vivint. Hem de poder ser conscients que no tenim veritats absolutes.
Ens podries suggerir alguna proposta concreta per treballar la diversitat religiosa als centres educatius laics?
Hi ha moltes possibilitats. Per exemple, començar a treballar la diversitat a partir de conèixer i explicar diferents mites sobre l’origen de la creació (a otsiera.com hi ha aquesta proposta i moltes d’altres), treballar a partir d’algunes festivitats religioses (aquest recurs, que va fer AUDIR, es pot trobar juntament amb altres recursos a la pàgina web de la Direcció General d’Afers Religiosos), treballar i poder identificar els nostres estereotips i prejudicis a partir d’activitats després de veure pel·lícules (a la pàgina web de Lalè hi ha aquest recurs), o fer formacions i tallers, com els que oferim des de Lalè, per exemple. Hi ha molts recursos i possibilitats, cal veure les necessitats concretes de cada centre.
Hi ha exemples de bones pràctiques o projectes d’èxit en la gestió de la diversitat religiosa a Catalunya que ens poguessis compartir?
Sí, i tant. Hi ha escoles concertades, com les Vedruna, que ja fa temps que ho treballen i que tenen materials propis. A nivell d’escoles públiques també hi ha molt bons referents: a l’escola Valldaura o Sant Ignasi de Manresa, per exemple, a qui ara estem fent acompanyament gràcies a una iniciativa de l’ajuntament de la ciutat, fa temps que estan fent un esforç important per construir un sentiment de pertinença compartit des de la diversitat d’identitats i des del respecte. No és fàcil i no hi ha solucions màgiques però el fet d’iniciar un procés basat en la reflexió informada i la comprensió ja denota moltes coses. Estan creant propostes concretes i posant unes bases sòlides que donaran bons fruits.
La llista de centres que fan bones pràctiques és llarga. És bo que ens hi emmirallem i que cada centre ho pugui adaptar a la seva realitat i a les seves necessitats.
Serveis educatius i comunicatius en l’àmbit del respecte a la diversitat, el cultiu de la interioritat, i la consciència social.
Aquesta publicació ha rebut el suport de:
